CRÒNICA RUDECAT 08

Va ser a principis d’any quan ens vam assabentar que un cop més podríem gaudir d’una nova edició del festival RudeCat, on es reuneixen diferents grups de música jamaicana de l’escena internacional i estatal.

Pocs dies després es publicava el cartell amb els artistes de l’edició 2008. Entre ells destacava la presència de Ken Boothe i el grup novayorquès Slackers.
Es presentava un festival molt apassionant, la presència de Ken Boothe amb el seu rocksteady i els seus hits com “Crying Over You” ens feien preveure un gran dia. Malauradament mesos després l’organització del festival anunciava la baixa de Ken Boothe. Pocs dies abans del concert, Owen Grey que havia de substituir Ken Boothe també queia del cartell i seria finalment Winston Francis que ocuparia el lloc d’aquestes dues baixes anunciades.

Per fi arribava el dia...l’hora i el lloc del punt de sortida era les 4 pm a la ciutat de Terrassa.
Nerviosos per la velada que ens esperava, ens repartíem entre els cotxes,ens carregàvem de provisions i començàvem el camí cap a Salt. Als cotxes ja fèiem ambient i a la ràdio ja sonava un recull de temes d’ska i reggae.

Arribàvem a quarts de set de la tarda i podíem veure ambient al voltant de la sala La Mirona. El grup que obria el festival eren els Fenicians de Barcelona, grup format per ex memebres d’Skatalà i Dr Calypso entre d’altres, que toquen ska-jazz de molta qualitat.

Els següents, foren el grup dels Països Baixos The Upsessions que obrien el seu set amb aggro reggae, estil que predominaria durant tota la nit.

Upsessions practiquen un skinhead reggae molt jamaicà, fins i tot les veus intentaven imitar el patois de l’illa caribenya. Grup no gaire conegut fins al moment, però que creiem que donarà molt a parlar. Els tres grups següents Red Soul Comunity, The Impalers i Caroloregians també practiquen early reggae amb el hammond com a protagonista.
Els granadins RSC van fer un concert molt correcte, com ja ens tenen acostumats.
The Impalers, brillants, es van convertir inesperadament en uns dels protagonistes de la vetllada. La cantant del grup, Cindy Chi va fer vibrar al públic amb la seva magnífica veu.

Per la seva banda, Caroloregians / Moon Invaders podria que és el mateix grup, els primers practiquen aggro instrumental i el segon diversifica més els estils, tocant ska, reggae i rocksteady de primera.
A mig concert dels Moon Invaders va sortir Doreen Schafeer, la gran cantant dels Skatalites, per interpretar clàssics de sempre, la dona està entrada en anys però manté la seva magnífica veu.

En acabat era el torn de Winston Francis, o més conegut com el secundari de luxe, ja que en més d’una ocasió ha substituït el jamaicà que fallava a última hora. En aquesta ocasió va comentar que l’havien trucat el dia abans per venir a Girona, en menys de 24 hores van assajar tot el repertori. Felicitem des de l’associació l’esforç que va suposar tant a Winston Francis, com als Caroloregians preparar un concert, que tot i les errades, va ser prou digne.

Cap a quarts de dues de la nit...el moment que tothom esperava, els Slackers pujaven a l’escenari. Mentre es preparaven, ens vam anar acostant a primera fila per observar tot el que passés a l’escenari. El baixista preparava el seu baix i el col•locava sobre la cadira per tocar com acostuma a fer, com si d’un contrabaix es tractés. David Hillyard, el saxofonista canviava la llengüeta i feia algunes escales per escalfar. Vic Ruggiero, líder de la banda es posava el peu de micro a la seva mida al costa d’un increïble Hammond B3 original i davant d’una cabina del leslie que era més gran que ell. Ja frisàvem per poder escoltar el so que sortiria d’una màquina com aquella.

En qüestió d’uns minuts, tothom ja estava a punt, i les primeres notes sonaven...uns cops potents de la primera cançó feien entreveure que es tractava de la cançó “Face in my Crowd”... i així era. Tota la sala va començar a ballar seguint el ritme d’aquell ska amb tanta força. La següent cançó “Feed My Girl”, una de les millors del seu repertori, va baixar una mica el tempo, però no les ganes. Els seus millors temes es van anar succeint sense que nosaltres poguéssim parar de ballar, encara que van faltar alguns temes, com “Shackbön” o “Manuel”, però no els hi vam tenir en compte.

Feia molts anys que no venien per Catalunya, greu error amb la quantitat de fans que tenen per aquí, esperem que la pròxima visita no es faci esperar tant.

Quan ja estàvem derrotats, encara faltava un grup més, els Go Jimmy Go, una banda d’ska de Hawai. D’ells direm que té molt de mèrit tocar després dels grandíssims Slackers, caps de cartell i a quarts de quatre de la matinada.

En conclusió un gran festival, tot i les baixes de primera i d’última hora i de les moltes hores que vam estar de peu.